|
Nasqué el dia 1 d'octubre de 1888 i
cursà a Vic les primeres lletres i el batxillerat. Més
tard va obtenir a Barcelona, l'any 1910, la llicenciatura en Dret
i un any després a Madrid, prop d'Eduardo de Hinojosa i Rafael
de Ureña, el grau de doctor.
Va marxar poc després a París, on va ampliar estudis
en matèries històriques i històric - jurídiques
a "L'École de Chartres", a "L'École
des Hautes Études" i a "l'École du Droit"
sota el guiatge d'alts mestres francesos.
L'ambient d'estudi i investigació que trobà al seu
retorn a Barcelona, a l'ombra dels Estudis Universitaris Catalans
i d'Antoni Rubió i Lluch, renovador de tota la historiografia
catalana del seu temps, i el contacte amb les velles fonts documentals,
van fascinar-lo i l'home de lleis es va convertir en historiador.
Entre 1910-1915 va publicar les seves primeres obres: la seva tesi
doctoral sobre el codi de "Las siete Partidas", una recopilació
de dret català en col·laboració amb Jordi Rubió
i una edició manual dels Usatges de Barcelona amb el seu
gran amic Valls i Taberner.
Afiliat a la Lliga Regionalista, fou més tard un dels promotors
d'Acció Catalana i fou elegit diputat els anys 1917 i 1921.
L'any 1920 va presidir la comissió de Cultura de la Mancomunitat
i va actuar en el Patronat de la Biblioteca de Catalunya, intervenint
dos anys més tard (1922) prop de l'Ajuntament per obtenir
la cessió de l'Hospital de la Santa Creu per estatge de l'Institut
d'Estudis Catalans i de la Biblioteca.
Va intervenir en el periodisme quan Acció Catalana va adquirir
"La Publicitat"; va dirigir "La Veu de Catalunya"
i va fundar "L'Instant", trobant en la política
una manera de servir les necessitats culturals del país.
La seva tasca d'historiador va minvar sols en aparença doncs
la seva activitat política no el va distreure d'una empresa
de gran volada potser ja acaronada amb il·lusió en
els seus anys parisencs, que silenciosa i lentament anava preparant:
la publicació crítica de tots els diplomes carolingis
a Catalunya. El desembre de 1920 el professor de Tolosa Josep Calmette
fou invitat a donar un curset de sis lliçons a Barcelona
sobre "El feudalisme i els orígens de la Nacionalitat
Catalana". Abadal va ser un dels organitzadors i un dels deixebles,
i ell mateix va reconéixer més tard la influència
d'aquelles lliçons.
En la memòria que la secció Històric - Arqueològica
de la Mancomunitat va fer a la Diputació (anys 1921-1922),
Abadal constava ja com a encarregat de publicar els preceptes carolingis.
La primera dictadura va interrompre la carrera política i
la publicació dels diplomes que havia començat a imprimir,
però no va afectar la seva dedicació al tema, doncs
es dedicà pacientment a recollir materials, confeccionar
fitxes i a aplegar documents. L'adveniment de la República
el va tornar a la vida política i a la Lliga Regionalista,
però de nou la guerra civil del 1936 al 1939 va afectar la
seva empresa, car es perdé bona part de l'original redactat
i de les transcripcions documentals.
Va marxar a Itàlia. Un any d'estada a Florència i
un altre a Roma, paradoxalment, ens diu Coll i Alentorn, varen facilitar
la maduració del seu pensament sobre la feina empresa i la
van beneficiar. Tornat a Catalunya, va refer tot el material perdut,
amb esperit serè i renovat, i va continuar elaborant i aprofundint
el tema, malgrat els trasbals que li ocasionava la seva delicada
salut. El fruit final va ser la planificació d'un projecte
de més gran abast: "La Catalunya Carolíngia",
tota la documentació referent a Catalunya anterior a l'any
mil. A ella va dedicar la resta de la seva vida; amb la rigorositat
del seu treball, el seu entusiasme incansable, la seva fina intuïció
històrica i la seva vocació d'estima al país
i a la seva gent, va convertir l'obra que havia d'ésser l'edició
dels diplomes referents a Catalunya expedits per la cancelleria
imperial, en una veritable història de la nostra terra anterior
a l'any mil en els aspectes social, religiós, cultural i
polític. Cal destacar les seves reserves documentals inesgotables
aplegades a la Biblioteca Nacional de Paris, a l'Acadèmia
de la Història de Madrid, a la Biblioteca de l'Institut d'Estudis
Catalans, a l'Arxiu de la Corona d'Aragó a Barcelona i a
l'Arxiu de la Seu de Vic. Són les eines que, manejades amb
enginy i habilitat, li van permetre teixir el tapís de la
història.
Els anys de la seva maduresa i senectut, van ser per a Abadal d'una
fecunditat extraordinària, publicant més de seixanta
títols, tots al voltant d'un eix central: "La Catalunya
Carolíngia", amb incursions a èpoques properes
al domini franc. La cronologia de les principals publicacions ens
dóna el fil de la seva producció: L'abat Oliba
bisbe de Vic i la seva època (1948), La batalla de
l'adopcionisme en la desintegració de l'església visigòtica
(1949, discurs d'ingrés a l'Acadèmia de Bones Lletres),
Els diplomes Carolingis a Catalunya (1925-1950-1952), Com
neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l'any mil, Eixalada-Cuixà
(1954), La Plana de Vic en els segles VIII i IX (1954), Catalunya
Carolíngia, Els Comtats de Pallars i Ribagorça
(1955), La Catalogne sous l'empire de Louis le Pieux (Perpinyà
1954-1958), La expedición de Carlomagno a Zaragoza; el
hecho histórico, su carácter, su significación
(Coloquio de Roncesvalles 1955), Els primers comtes catalans
(1958), Del reino de Tolosa al reino de Toledo (1960, discurs
d'ingrés a la Real Academia de la Historia), Història
dels Catalans (1961), La fundació del Monestir de
Ripoll (1962), Un gran comte de Barcelona preterit: Guifré
Borrell (1964), Pedro el Cerimonioso i los comienzos de la
decadencia en Cataluña (Pròleg a un dels volums
de Historia de España de R.Menéndez Pidal 1967), Dels
Visigots als Catalans (1968-1970), aplec gairebé pòstum,
fet per Jaume Sobrequés, que és un recull d'obra dispersa
i al mateix temps un compendi de tota la seva producció.
Poc
a poc li va arribar el reconeixement de la seva labor: el 1943 va
ser designat membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans, el
1949 va ingressar en la Reial Acadèmia de Bones Lletres,
de la que va ser president des del 1954 fins al 1960, any en què
la Real Academia de la Historia, trencant els motlles de l'exigència
estatutària de l'obligació de residència a
Madrid, el va nomenar soci numerari. El Centre d'Estudis medievals
de Spoleto (Itàlia) i la Facultat de Lletres de la Sorbona
de Paris el van convidar a pronunciar lliçons. La Universitat
de Toulouse el va nomenar, l'any 1963, doctor "honoris causa"
i per fi l'Institut de la France (Académie des Inscriptions
et Belles Lettres), la més alta corporació acadèmica
francesa, el va nomenar membre corresponent a l'estranger.
Abadal no oblidà, en els anys difícils de la dictadura
del general Franco, la seva vocació cívica i política
i acceptà formar part del consell privat del comte de Barcelona,
arrenglerant-se en els cercles que recolzaven el retorn de la monarquia.
La seva tasca d'historiador va contribuir poderosament a clarificar
els nostres orígens nacionals i el nostre passat inèdit.
Va morir el dia 17 de gener de 1970.
[Text
extractat de l'obra Vigatans Il·lustres, de Miquel S.Salarich
i Torrents i Miquel S. Ylla-Català i Genís (Publicacions
del Patronat d'Estudis Ausonencs-Vic)]
|
