JOSEP
GUDIOL CUNILL

Nasqué el 26 de desembre de 1872. Cursà les primeres lletres fins que, als nou anys, ingressà al col·legi de segon ensenyament de Sant Miquel dels Sants. Després de tres anys d'estudi, el 1885 decidí seguir la carrera eclesiàstica al Seminari de Vic. Sense ser alumne destacat pels seus estudis, doncs no passà pas d'una mitjana fins i tot en disciplines en què més tard es significà com a historiador, sí que ho fou per la tenacitat i aplicació.

La seva vocació es va desvetllar més tard, influït pel Vic cultural de les tertúlies literàries que es realitzaven en diferents cases de la ciutat i en les entitats amb vivacitat cultural, de la segona meitat del segle XIX. Els fruits sembrats per l'Esbart de Vic germinaven, assaonats pel Cercle Literari, institució de la segona meitat del segle XIX de la que en sortiren figures que nodriren el camp de la renaixença. El jove Gudiol fou membre destacat de la colla Ausa, empeltat de l'entusiasme vigatà i, aconsellat per homes com Josep Serra i Campdelacreu, el canonge Jaume Collell i l'historiador Lluís B.Nadal, anà perfilant la seva personalitat.

Essent seminarista, fou destinat pel bisbe Morgades a col·laborar amb els directors Antoni d'Espona i de Nuix i Josep Serra i Campdelacreu, a les tasques d'instal·lació a les sales sobre les galeries del claustre de la catedral, de les valuoses col·leccions d'objectes que la diòcesi de Vic havia enviat a Barcelona per l'Exposició Universal de 1888. A iniciativa del canonge Jaume Collell, recolzada de seguida i portada a terme pel bisbe Morgades, s'aplegaren aquestes riques col·leccions que havien estat a l'Exposició Universal i s'hi afegiren molts objectes reunits pel Cercle Literari, i que havien constituït la seva aportació a una exposició d'art antic feta a la tardor de 1868 als claustres de Sant Domènec. El 7 de juliol de 1891, el bisbe Josep Morgades va presidir amb gran solemnitat a la sala de Sínodes del Palau Episcopal, la inauguració oficial de la instal·lació de les riques col·leccions d'objectes, a les sales que es van destinar a Museu, al costat de la Biblioteca Episcopal.

En les tasques d'instal·lació i en la preparació de la inauguració oficial, el jove seminarista Gudiol es sentí cridat a ser el vertader arquitecte d'aquella empresa incipient, en la que es submergí, s'aficionà a l'estudi dels objectes salvats del descuit dels temps passats i intuí els seus valors a mesura que intervenia en la redacció del catàleg publicat en dos fascicles en 1893 i 1896.

L'any 1894 va fer un viatge d'estudis a Roma, que encara que curt -del 17 d'abril al 3 de juliol- fou molt profitós per les perspectives que des d'aleshores se li obriren i per la percepció concreta del mètode de treball que li calia emprar. Des de aleshores començà a escorcollar arxius a fi de poder documentar les peces i col·leccions del museu, i poc a poc els elements litúrgics, les monedes, els vidres, la ceràmica, les escultures, els retaules, van retrobar una vida que no tenien gràcies a l'estudi profund de cada una de les peces i les relacions i paral·lelismes possibles gràcies a la documentació que hi va anar incorporant.

Va ser ordenat sacerdot el 19 de setembre del 1896 i el mateix any el bisbe Morgades li confià el càrrec de bibliotecari de la Biblioteca Episcopal i d'auxiliar del conservador del museu Antoni d'Espona i de Nuix. Mossèn Gudiol redactà el 1897 uns estatuts i consolidà la institució amb una Junta de Govern. Finalment va ser nomenat conservador el 22 de febrer de 1898 i se li confià la càtedra d'arqueologia sagrada que s'instituí al Seminari. A través de les memòries anuals del museu que inicià l'any 1895 i que publicà any rera any, es pot seguir l'impuls que amb el seu esforç i tenacitat, donà a la institució, amb un ritme d'adquisicions que no fou mai interromput.

Els seus mèrits aviat foren reconeguts i l'any 1896 la Societat Arqueológica de Barcelona i el Centre Excursionista de Catalunya el van fer soci corresponsal. La Societè de Correspondance Hispanique de Bordeus ho va fer el 1898 i la Societat Lul·liana de Mallorca el febrer del 1900. El 1901, després de la mort de Josep Serra i Campdelacreu, la Societat Arqueològica de la qual formava part, el va designar conservador del Temple Romà i del Museu Lapidari annex.

El 1902 se li concedí un accèssit a Martorell per l'obra Nocions d'Arqueologia Sagrada Catalana que li obrí les portes de la "Reial Acadèmia de Bones Lletres" la qual, el 3 de maig de 1902 l'admeté com a acadèmic corresponent.

Fou nomenat membre de la "Societè Francaise d'Archéologia" el 1903, conservador cronista de la Societat d'Arqueologia Vigatana i soci adjunt de la Societat Catalana de Bibliòfils el 1905. Concorregué amb monografies de caràcter històric i arqueològic als Jocs Florals de Barcelona. L'Institut d'Estudis Catalans el designà per formar part d'una missió d'estudis al Pallars i Ribagorça el 1907 i li confià treballs per a les exposicions d'orfebreria de Saragossa i València.

Amb una tertúlia instal·lada als soterranis del Temple Romà, el Centre Excursionista de Vic, sota la direcció de Mn. Gudiol, organitzà actes i conferències, fruit de recerques històriques i arqueològiques en els arxius i en diferents indrets de la comarca. El butlletí d'aquesta associació és en gran part obra personal de Mn. Gudiol i ens ha conservat molts del treballs fets d' ell. Així creà un ambient i una il·lusió per a les disciplines tractades, que desvetllà noves i joves vocacions artístiques, amb noms concrets com els del seu nebot Josep Mª Gudiol i de Mn. Eduard Junyent.

L'any 1913 la junta del Museu de Barcelona li encarregà un estudi sobre les creus processionals d'orfebreria catalana. La societat d'Amics del País el va nomenar soci de mèrit i li premià un treball també sobre orfebreria.

El gener de 1914 va ser distingit com a membre de la Societé Royal d'Archeologie i els anys 1915 i 1916 l'Institut d'Estudis Catalans li atorgà el primer premi per l'estudi iconogràfic sobre la Mare de Deu i després va premiar el Museu de Vic per la seva organització i contingut.

L'obra cabdal amb la que va treballar al llarg d'aquests anys L'arqueologia litúrgica de la província eclesiàstica de Tarragona, recopilació sistemàtica de totes les manifestacions litúrgiques que en el transcurs del temps es succeïren en l'àmbit de les Esglésies agrupades sota la metròpoli de Tarragona, obtingué el premi Martorell el 1917 i consagrà Gudiol com a un mestre indiscutible en els camps de l'arqueologia aplicats a la litúrgia.

El 1917 se'l nomenà membre de la Real Acadèmia de la Historia de Madrid, el 1919 soci corresponent del Foment d'Arts Decoratives de Barcelona, el 1920 acadèmic corresponent de la Real Acadèmia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i el 1923 membre corresponent de la secció d'Història Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans i membre corresponent de l'Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona.

Amb el Catàleg dels manuscrits del Museu Episcopal de Vic obtingué un premi en el concurs de museus. Va fer un estudi complert sobre els Trescentistes Catalans (1924), on reivindicava els pintors oblidats de l'escola pictòrica de la Catalunya medieval. Ho completà més tard amb les obres: Els primitius: Els pintors i la pintura mural (1927) que obtingué el premi Martorell, La pintura sobre fusta (1929) i Els llibres il·luminats, en què tractà dels pintors de l'època romànica i del significat dels temes iconogràfics de la pintura mural i sobre taula i de les miniatures dels manuscrits.

Des del 1917, acusant el llarg esforç de la redacció de l'ampli estudi sobre L'arqueologia litúrgica de la província eclesiàstica de Tarragona, se li inicià un procés irreversible de tremolor nerviós que li afectà la motricitat del seu cos i li entorpí l'agilitat de la parla, malaltia que suportà amb edificant resignació i que no significà cap disminució en el ritme de les seves publicacions. El 1925 fou designat pel Ministeri d'Instrucció Pública per formar part del tribunal d'oposicions a la càtedra d'arqueologia de la Universitat de Valladolid. El 1927 la Universitat de Bonn li conferí el títol de doctor Honoris Causa i el "Collège Art Association of America" de Nova York el designà membre de la corporació.

El 1929 presidí els Jocs Florals de Barcelona, institució a la qual moltes vegades havia concorregut. No parà de treballar fins el dia del seu traspàs, el 10 d'abril de 1931.

[Text extractat de l'obra Vigatans Il·lustres de Miquel S. Salarich i Torrents i Miquel S. Ylla-Català i Genís (Publicacions del Patronat d'Estudis Ausonencs-Vic)]

Imprimir pàgina