NARCÍS
VERDAGUER CALLÍS

Nasqué el 29 d'octubre de 1862. Fou el penúltim dels disset fills que tingué el matrimoni de Segimon Verdaguer i Prat i Teresa Callís Beneseit, tot i que només sols cinc arribaren a una edat susceptible de deixar records inoblidables.

De petit ja demostrà tenir moltes inquietuds. Als nou anys, es llevava cada dia a les cinc del matí per ajudar missa als canonges de la seu, que tenia a quatre passes de casa seva. A les vuit anava al Seminari on havia començat els cursos de gramàtica amb el desig de continuar la carrera sacerdotal. Aprovats aquests cursos i un de retòrica, va començar el batxillerat en el mateix Seminari. Als dotze o tretze anys el posaren a treballar en una farmàcia, per tal de guanyar-se la vida, continuant amb delit els seus estudis al Seminari, i mostrant gran aplicació doncs, el 1880, quan tenia disset anys, defensà les conclusions de filosofia escolàstica a la festa anyal de l'Acadèmia de Sant Tomàs.

Un fet amarg, viscut després de l'assalt i presa pels carlins de la ciutat de Vic, va transformar les seves inclinacions i l'allunyà per sempre dels sentiments carlins que tenien els seus pares. Oposat a tot allò que representava opressió en l'individu i en la societat, va anar-se cisellant una aptitud organitzadora. Amb els companys del Seminari va iniciar una campanya d'acció, exaltada amb lectures, cants, conferències i excursions amb barretina, reunint-se fora del recés del seminari, en esbartades a la Font del Desmai, i introduint-se en el Cercle Literari. El 1882 ja li va ser encarregada la confecció de la Crida de Sant Miquel dels Sants.

Actuava de bibliotecari a la Joventut Catòlica, entitat de vida molt activa ja en aquella època, i en els actes més rellevants d'aquesta associació s'hi feia present amb la lectura de poemes i apassionats discursos. Seguint els seus ideals humanístics, el mateix 1882 va fundar un periòdic quinzenal "L'Almogàver", d'orientació apologètica i literària, del que només se'n publicaren sis números, ja que l'agitació que el periòdic produí en el centre docent del Seminari fou tan activa que prudencialment deixà de publicar-se.

Convidat pel bisbe Morgades a traslladar-se a Roma, a despeses del propi bisbe, per tal de perfeccionar els estudis eclesiàstics, després de pensar-ho molt, no va acceptar la proposició i va abandonar la carrera eclesiàstica, traslladant-se el 1883 a Barcelona per matricular-se a la Facultat de Dret i hostatjant-se al carrer de la Canuda 14, on vivia el seu cosí germà Mn. Cinto Verdaguer.

Des de Barcelona, i a Vic durant les vacances, col·laborà a les acadèmies del Cercle Literari i va ocupar la tribuna els anys 1884 i 1885 versant sobre la figura de Balmes, i el 1887 sobre el mil·lenari del restabliment de la diòcesi. La seva primera actuació de transcendència política, fou en una reunió de Llotja, el 1886, a la qual assistí com a corresponsal de "La Veu del Montserrat" i on pogué establir un pla de concòrdia entre les dues oposicions que discutien. Va participar en la secció poètica d'aquesta publicació i hi deixà escrita junt amb altres corresponsals, una veritable història de la vida social, política i artística de la capital. Va col·laborar en el diari "La Renaixença" i la "Il·lustració Catalana" li va dedicar el fascicle núm. 333 de "Lectura Popular", Biblioteca d'Autors Catalans. El 1887 es va fer soci de la secció de dret del Centre Escolar Catalanista, assolint la presidència de la secció de dret i del Centre el 1888.

El 1889, entrat de soci en la Lliga de Catalunya, va ésser elegit secretari de la comissió de relacions, des d'on va combatre l'argumentació del famós article 15 del nou Codi Civil que venia a destruir la nacionalitat dels catalans i matar el nostre dret. Per aconseguir de que l'article 25 fos resolt amb text favorable, va emprendre una campanya d'agitació per tot Catalunya, amb reunions que s'estengueren per els diversos pobles i feu a "La Veu del Montserrat" una colla d'articles referents a la qüestió, que foren aplegats més tard, el 1919, en un volum sota el títol general de La primera victòria del Catalanisme de la revista "Col·leció d'Estudis Polítics". La seva presència en les diferents poblacions de Catalunya li donà l'idea d'organitzar la propagació popular del catalanisme, lo que va exposar a la comissió de relacions de la Lliga de Catalunya i que fruità amb la creació de la Unió Catalanista, de la que en va derivar el Foment Catalanista. També el 1891 va fundar una Associació de Propaganda per la predicació oral a les comarques i pobles.

Va formar part del cos de mantenidors dels Jocs Florals els anys 1891, 1892 i 1910. Fou traductor d'obres de la literatura universal, com ara la de contes populars provençals publicats a "La Veu de Catalunya" sota la signatura de FRANAR, i en vers, la de La Divina Comèdia, de la qual sols pogué enllestir dos volums, Infern i Purgatori, editats pòstumament en edició de bibliòfil.

Va crear un nou periòdic "La Veu de Catalunya", el primer número del qual va aparèixer l'11 de gener de 1891. Ell va dur tot el pes de la publicació, la qual va dedicar molts espais a l'estudi i reflex de tots els moviments regionalistes del món. Entre altres, aquesta publicació tingué com a col·laborador, Francesc Cambó, el qual havia entrat a fer pràctiques d'advocat al despatx de Narcís Verdaguer. Posteriorment cedí el periòdic a Prat de la Riba i Puig i Cadafalch per tal de convertir-lo en diari, del qual no acceptà la direcció per motius de salut.

En la continuïtat de la seva tasca periodística el trobem el 1893 dirigint la darrera etapa del setmanari "La Barretina". Aquest mateix any va prendre per muller Francesca Bonnemaison i Farriols. En tots els capítols de la història de Verdaguer i Callís el nom i la íntima col·laboració de l'esposa no podran ésser mai deixats de banda.

Va ser vocal secretari del Foment del Treball Nacional (1899) i va proposar i realitzà la creació d'una borsa de treball que més tard es va fondre amb la de la Diputació, i en va ser elegit president vitalici.

Va ostentar la presidència del Centre Nacional Català, també fundat per ell, entitat que el 1901 es va fusionar amb la Unió Regionalista per tal de constituir la Lliga Regionalista, de la qual va ser vice-president. El 1901 va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona.

En el bienni 1910-1911 va presidir la Societat Econòmica d'Amics del País. El 1911 va ser votat per a diputat provincial per Vic- Granollers, el 1913 diputat provincial per Barcelona, i el 1914 diputat a Corts per Vic. El 1915 va dur el pendó de la processó de Sant Miquel dels Sants en honor al seu càrrec. El 1917 fou designat president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, càrrec que no pogué acceptar per manca de salut. Va morir el 5 d'abril de 1918.

[Text extractat de l'obra Vigatans Il·lustres, de Miquel S. Salarich i Torrents i Miquel S. Ylla-Català i Genís (Publicacions del Patronat d'Estudis Ausonencs-Vic)]

Imprimir pàgina