Educació ambiental versus ètica ambiental: la relació
humans-natura com a base de l'ètica ambiental
Quan parlem de valors ambientals ens vénen al cap preguntes com
aquestes: quins valors? valors de qui? hi ha valors específics d'educació ambiental o
aquests són precisament valors generals? Els valors més esmentats en connexió amb
l'educació ambiental són: una actitud responsable i curosa envers l'ambient, un respecte
per totes les formes de vida, una conciència de la conseqüència del propi comportament,
solidaritat amb tots els éssers vivents, suport actiu per a l'ús sostenible de recursos,
en hancing*millora de la qualitat de vida.
Formulacions com les següents situen l'educació en els valors dins
del marc més ample de l'educació intercultural, per la pau i espiritual: 'una
apreciació de les dimensions espirituals d'una incrementada consciència i implicació
amb el món natural...un sentit del propi lloc en el pla de les coses i de la
interdependència entre els pobles d'arreu del món i de la gent amb el món natural' (The
Scottish Office,1993).
Hi ha diferents maneres de conceptualitzar la relació
humans-natura. Segons Rodger (1993)....es distingeix entre usuaris, gestors, protectors,
admiradors i respectadors de l'ambient; només en l'últim cas la natura es considera un
fi en si mateixa i no un mitjà d'algun altre fi. Aquí els humans es consideren part
d'una intricada cadena de vida, no pas quelcom separat d'ella (Rodger,1993). O, com ho
descriu Kattman (1992), 'els humans i la resta de la natura són considerats junts, en
llur fatídicainterrelació'Kattman esmenta les següents sis vies per comprendre la
natura: la natura que necessitem (per usar-ne o fins i tot abusar-ne), la natura que
estimem, la que admirem, experimentem, dominem o amenacem.
Els manuals solen presentar visions unilaterals que són vehiculades
cap als alumnes; segons Kattman, en els textos de biologia de secundària hi dominen les
concepcions d'ús, abús i amenaça de la natura; en graus inferiors s'emfasitza
l'"estimada" natura. Se sol deixar de banda la interrelació humans-natura
(Kattman,1992). Els científics també solen pecar de menyspreu per la divulgació de la
ciència (els seus assoliments, implicacions i riscos), en no adreçar-la al gran públic
en termes comprensibles i per connectar temes científics amb qüestions de
responsabilitat social.
L'ètica ambiental té algunes característiques que li atorguen un
lloc especial en comparació amb l'ètica tradicional, com ho suggereix l'expressió
ètica ecocèntrica, si la comparem amb l'ètica 'egocèntrica' o 'antropocèntrica'
(Merchant,1989). L'ètica tradicional va néixer per regular problemes sorgits dels
contactes interpersonals (una ètica 'de bon veïnatge'). La natura era considerada com
quelcom donat i les accions envers ella eren èticament neutrals. A causa dels poders
donats als humans pel desenvolupament tecnològic, les conseqüències de les accions
humanes esdevenen com més va més imprevisibles, distants en el temps i l'espai,
irreversibles i acumulatives. L'ètica ha de regular unes relacions entre humans i natura
que són com més va més complexes i construir un nou 'imperatiu categòric': 'No fer
perillar la continuació de la vida sobre la Terra' (Jonas, cita a Kattman,1992).
